No deixen de ser violències sexuals

Les violències contra les dones són l’expressió més greu i demolidora de la cultura masclista. Són unes de les manifestacions més extremes de desigualtat, abús de poder i de dominació dels homes sobre les dones, adolescents i nenes cis, trans i qualsevol altra identitat de l’espectre no binari. És un fenomen que ens afecta de manera transversal; un problema social, col·lectiu i polític, que troba les seves arrels en l’estructura patriarcal que afecta les relacions, la construcció social del gènere i les institucions.

En la societat patriarcal en la qual vivim els estereotips resultants de la construcció social del gènere i les desigualtats que se’n deriven s’han naturalitzat i es reprodueixen violències múltiples contra les dones. Les violències sexuals són una de les formes més greus i amb més impacte, esdevenint una vulneració dels Drets Humans.

Les violències sexuals no són fets aïllats. Per entendre-les, ens situem en el concepte de contínuum de la violència sexual, en el qual hi ha una progressió des de la desvalorització (comentaris i conductes sexistes ,acudits, gestos, mirades, insinuacions i conductes de seducció fora de lloc o ofensives, proposicions, peticions de sortir repetitives i insistents…) fins a l’agressió sexual. (Bosch y Ferrer, 2000:70)[1]. La noció de contínuum ajuda a visibilitzar la permanència i la sistematització de la violència a la vida de les dones en l’àmbit particular, però també com a col·lectiu i al llarg de la història.

Així, en l’exercici de les violències sexuals es posen en marxa tots els mecanismes de poder i de desigualtat cap a les dones, atacant a un dels pilars de les nostres vides, el cos i la sexualitat i que implica la transgressió dels límits íntims i personals. A més a més, la perspectiva feminista interseccional ens permet comprendre com les diverses opressions travessen les violències sexuals, determinen l’experiència i la vivència de les mateixes i dificulten l’accés als recursos específics.

Identificar qualsevol de les formes que pot prendre aquesta violència és el primer pas per començar a adquirir eines i estratègies davant d’aquestes. Però sabem que les violències sexuals són una de les violències més naturalitzades, invisibilitzades i silenciades, ja que al seu voltant s’hi han construït múltiples mecanismes d’ocultació que ens impedeixen poder identificar-les.

El sistema patriarcal i la cultura de la violació només legitima una de les manifestacions de les violències sexuals: les agressions sexuals a l’espai públic per part de desconeguts. Però fins i tot quan es tracta d’aquestes situacions de les quals el sistema ens alerta, la responsabilitat de patir-les acaba sent nostra: per anar soles de nit, per haver begut, per passar per un carrer fosc, per vestir d’una manera determinada... Només se’ns ensenya a tenir por, se’ns culpabilitza del que ha passat i en cap cas se’ns proporcionen eines per combatre-les.

A més s’espera de nosaltres que responguem d’una determinada manera per ser creïbles: lluitar amb l’agressor, defensar- nos, presentar ferides físiques i traumes psicològics posteriors. S’espera de nosaltres que quedem marcades, trencades, tacades i impures per sempre. En definitiva cal complir una sèrie de requisits perquè socialment se’ns reconegui com a víctimes i la situació viscuda com a violència sexual.

Cal ampliar l’imaginari de les violències sexuals i trencar amb la idea de la “bona víctima”. Creiem imprescindible legitimar totes les respostes i reaccions emocionals de les dones davant les violències sexuals així com desnaturalitzar i visibilitzar les seves múltiples manifestacions. Canviar els imaginaris sobre les violències sexuals és imprescindible per tal de sensibilitzar i prevenir-les, per autoidentificar-les, per erradicar-les, i sobretot per girar el focus de la responsabilitat cap a qui les exerceix i no sobre qui les pateix.

Les violències sexuals poden venir per part de desconeguts, però volem visibilitzar que aquestes violències també s’exerceixen – i molt més – per part de la parella, d’un amic, un familiar, un company de feina o de classe, un professor, un veí… Sigui qui sigui, no deixen de ser violències sexuals.

Les violències sexuals es poden produir al carrer de nit, però també dins les nostres cases, a la feina, a classe o al transport públic… Passi on passi, no deixen de ser violències sexuals.

La violència sexual té a veure amb un exercici de poder i dominació. Qualsevol actitud o acte de naturalesa sexual que et faci sentir incomoda, que sentis que envaeixen o accedeixen al teu cos sense el teu consentiment, o que et sentis obligada, pressionada o forçada a realitzar, és violència sexual. Són actes que van des de la violació fins que et facin comentaris sobre el teu cos, t’assetgin pel carrer, t’agafin per la cintura quan tu no has donat permís, accedeixis a tenir pràctiques sexuals no desitjades o sota la imposició d’altres persones, o que no puguis fer servir un mètode de protecció o es treguin el condó sense el teu consentiment. Encara que estigui normalitzat, no deixen de ser violències sexuals.

Viure una situació de violència sexual sovint pot suposar un fet traumàtic i amb molt impacte emocional i psicològic. Així i tot, les reaccions davant la vivència d’una violència sexual poden ser múltiples i diverses, i pot afectar a esferes de la vida diferents i amb intensitat diferent en funció de cada persona. Ho visquis com ho visquis, no deixen de ser violències sexuals.

L’abordatge de les violències des de la perspectiva feminista ens proporciona el marc per entendre i posar en el centre la persona que ha viscut la situació de violència. Per acompanyar-la en el seu procés de recuperació i reparació donant-li agència, no jutjant-la, respectant els seus ritmes i les seves decisions, i donant-li l’espai que necessita. Però aquesta reparació mai es pot limitar al pla individual. Cal exigir el dret a la reparació dels danys ocasionats, més enllà de l’individual, assenyalant la importància i necessitat que té la reparació en l’àmbit col·lectiu i públic. Reparar el dany demana transformar la realitat per tal que aquest no es pugui tornar a donar, canviant les condicions socials i estructurals que generen, permeten i perpetuen aquestes violències. La vulneració del dret a la reparació de les violències sexuals, és violència institucional.

Vinguin d’on vinguin, sigui qui sigui, passin on passin i malgrat que estiguin normalitzades, no deixen de ser violències sexuals, i les hem d’aturar juntes!

[1] Bosch i Ferrer (2000): Assetjament i violència de gènere, Palma: Documenta Balear